valentí valenciano

Mayol no és l'autèntica antisistema
Passa-ho!
Iu Forn
(AVUI 31 GENER 2007)
No voldria dur la contrària ni a l'Imma Mayol ni a tots els que (i totes les que) han fet escarni, mofa i befa de la seva figura, valgui'm Déu, Al·là, Buda, Brahma, Confuci, Jahvè i la resta. El que passa és que aquí antisistema de veritat només n'hi ha hagut un: Joan Clos. Va obrir-me els ulls Jordi Hereu quan, parlant dels okupes al programa del mestre Cuní, va dir: "Amb mi Barcelona no és xauxa". Si ara Barcelona no és xauxa, vol dir que abans sí que ho era, oi? Mai havia llegit una reivindicació més clara de la figura de Clos com a referent antisistema. I venint del seu successor encara té més valor.

És que analitzes la gestió de Clos com a alcalde i arribes a la conclusió que tot plegat era una estratègia per carregar-se el sistema des de dins. Quedem-nos al Fòrum, l'exemple mundial d'antisistema total. Va ser un fracàs de concepte. Va ser un fracàs com a esdeveniment. Va ser un fracàs econòmic. Però va ser un gran encert a l'hora de construir pisos molts cars en una zona on abans del Fòrum a ningú se li hauria acudit construir ni un pipicà. Per tant el Fòrum va ser l'invent perfecte per destruir la imatge de les institucions. Més antisistema impossible. I amb qui s'associa la paraula Fòrum? Amb Clos. Evidentment que ell va capitalitzar l'èxit del fracàs. Per què? Perquè era el seu gran projecte per enfonsar el sistema.

I què me'n diu de la seva gran tasca intentant que el PSC perdés l'Ajuntament de BCN? Miri que va fer el possible per perdre intenció de vot. Tot el que feia era un desastre. Segons les enquestes d'aquells dies, hi va haver moments en què els sociates aconseguien treure una xifra negativa de regidors. Lamentablement per al col·lectiu antisistema, Montilla va reaccionar i va canviar Clos per un Hereu que ha redreçat la situació. La bona notícia, però, per als antisistema és que pot fer-se molt més mal al sistema des d'un ministeri d'Indústria que des d'un ajuntament. I a això es dedica.

A l'espanyola
Xavier Roig
La setmana passada s'han reunit a Madrid els 18 Estats que volen recomençar el procés constituent europeu. És hora, doncs, que aquells que tenim com a encàrrec crear opinió comencem a fer la nostra feina. Es trist veure com la majoria d'articulistes intenten descobrir el posicionament dels partits per, després, encaixar la seva opinió en un dels corrents existents. El país, aleshores, es divideix irremeiablement en dos: els que estan radicalment a favor d'un tema i els que hi estan radicalment en contra. Hauríem de començar a girar els rols. Els partits haurien de començar a actuar en funció de l'opinió existent -en part sorgida per la reflexió publicada als mitjans de comunicació-. Per tant, procedeixo a dir-hi la meva.

El dia que en un sopar vaig sentir dir satisfet al senyor Alberto Navarro (secretari d'Estat per a Política Europea) que, probablement, el 2010 la renda per càpita espanyola superarà l'alemanya, mentre que les ajudes continuaran fins el 2013, vaig veure Alemanya espoliada, com Catalunya. I com que em sento més europeu que espanyol, em vaig indignar. Sempre he tingut la sensació que la desitjada Constitució europea amb què somia Espanya no és altra que la transposició europea de l'esquema espanyol. Espanya ha trobat en Alemanya la segona mamella -la primera és Catalunya-, i fins que no la deixi exhausta no estarà contenta. Recordin que, entre totes dues, aportem 2 puntets del creixement del PIB espanyol. Com a conseqüència d'aquesta mentalitat, no s'ambiciona un text constitucional amb visió a llarg termini. Ni encara menys, democràtic. Un document simple, de principis, que arribi als tres-cents anys -amb retocs, és clar-. No senyors. Es pretén un reglament. Gasiu, controlador, encarcarat, mancat de mires... Observin, si no, les declaracions dels senyor Moratinos -paradigma del polític incompetent que darrerament destil·la l'Europa meridional-. Va venir a dir que, amb fenòmens d'aparició recent com ara la immigració, la globalització, etc., ens cal un document constituent. O sigui, els esdeveniments a curt i mig termini han de condicionar el contingut dels documents constitucionals. Perfecte!

Per sort, la reunió de Madrid ha estat un fracàs. La cancellera Merkel ja ha advertit que voler fer una Constitució deixant fora determinats països significa un error, significa crear esquerdes. És impensable pretendre que quedin fora del grup països com el Regne Unit, Suècia, Holanda, França... Molt em temo que Espanya vol aprofitar l'oportunitat per fer-se el pinxo i liderar un grupet i un text que no resistiria la prova dels països seriosos. Espanya liderant la redacció d'una Constitució! S'ho imaginen? Si prou feina tenim per caminar a dues potes! Una Europa sense el Regne Unit no m'interessa. I sense Suècia, menys. I sense França, tampoc. I liderada per Espanya, faria que emigrés a Austràlia. En resum: desconfio del senyor Zapatero, i particularment de la seva visió del món -perquè limita al nord amb Cantàbria.

Hi ha molts altres punts que fan del projecte constitucional un error -hi aprofundirem amb més temps-. Però en línies generals els diré que convindria que els catalans comencéssim a veure-les venir d'una vegada. La Constitució europea que persegueix Espanya és aquella que ens collarà encara més, que restringirà llibertats (individuals i col·lectives). I tot amb la complicitat d'uns quants països europeus que, com nosaltres, no tenen la més mínima tradició democràtica. ¿Encara no hem escarmentat amb una Constitució i dos Estatuts espanyols? ¿De veritat ara donarem suport a una Constitució europea espanyolitzada, desitjada pels mateixos que ens voldrien desapareguts? Ni dret a referèndum, ni aprofundiment democràtic, immobilisme de les fronteres internes, etc. La veritat, hauríem de deixar de voler-nos fer sempre els constructius amb idees proposades per aquells que persegueixen la nostra destrucció.

Tot això, i més, és el que penso de les intencions d'una revifada "a l'espanyola" de la Constitució europea. Per ara, prefereixo que es facin tractats per poder seguir avançant, com fins avui. Jo ja hi he dit la meva. Després no diguin que opino com aquest, o com aquell altre partit. Perquè, en tot cas, seran ells els que opinaran com jo.

Enginyer i escriptor
Avui 2 febrer 2007